El matí s’agrisa cendra sense pluja.
Als terrats
el vent deixa el seu nom i es desfà absència.
Tot tendiria a ser un vel de la tristesa.
Però tu decideixes, encara,
una calma alegria que és home i esdevenir.
Decideixes les mans, la paraula amb què mires,i aquella relació amb el temps i amb l’amor.
I estimes
els arbres al seu cos, la lluna al seu silenci,
i aquell blau de la pau que embarca cel i terra.
La dignitat dels llocs.
En la pell que ajunta el cor a la persona,
decideixes.
Rafael Casanova
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada