Translate

divendres, 30 d’agost de 2019

Cal que sincronitzem els passos


L'any 2006 la premsa donava notícia d'una enquesta sobre fílies i fòbies dels espanyols envers els altres pobles de l'estat. Desconec els aspectes tècnics d'aquella enquesta, les preguntes, metodologia, representativitat de la mostra seleccionada i tot això, de manera que no puc dir res sobre el rigor amb què fou fet el sondatge ni sobre la poca o molta fiabilitat de les seues conclusions. En tot cas, les dades que aportava, tan distintes i distants del que era la idea més comunament acceptada pels valencians sobre ells mateixos (o més aviat sobre la imatge d'ells mateixos que creien que projectaven en els altres), em venien de perles per amanir la columneta sabàtica d'aquell 14 de gener que vaig titular «Amor no correspost». Perquè que els catalans (en l'accepció convencional del terme, ço és, els ciutadans de Catalunya) fossen els pitjor valorats pels altres era absolutament previsible, però que els valencians els seguíssem immediatament en l'oprobiós llistat de les fòbies rebentava tots els esquemes amb què havíem fet mans i mànigues per integrar-nos de ple i amb totes les conseqüències, i amb la inestimable ajuda de coaccions de tota mena, en la hispanitat. Tan simpàtics, dòcils i oberts com ens pensàvem, tan disposats a continuar ofrenant glòries i riqueses al tresor d'Espanya perquè en disposés a discreció, tan reblanits o muelles com la història ens havia fet, i resultava que encara se'ns devia veure el llautó de la catalanitat, que amb prou feines i escàs èxit havíem tractar de dissimular, corregir, ofegar i substituir per una més lluïdora espanyolitat que ens assegurés un puesto en el pervindre de la modernitat. Perquè a què es podia deure aquesta mania sinó a la identitat que l'ull aliè establia entre valencians i catalans del Principat? Valga l'anècdota –que d'això es tracta a fi de comptes– per il·lustrar la idea que per a la determinació de la identitat i la consciència de pertànyer a un poble no n'hi ha prou amb un espill on mirar-se. Sobretot quan aquest espill és dissenyat per distorsionar la imatge que projecta. A El tercer home, la pel·lícula dirigida per Carol Reed en 1949 sobre la novel·la homònima de Graham Green i protagonitzada per Orson Welles, hi ha la cèlebre seqüència a la galeria d'espills d'una fira d'atraccions. Em fa l'efecte que els valencians sempre estem disparant a l'objectiu equivocat, entre imatges distorsionades. Em fa l'efecte que no l'encertem mai.
És veritat que del 2006 ençà ha plogut, però no gaire tampoc. I en el tema que ens ocupa, la poca pluja no sempre ha estat benigna. No cal sinó observar quina ha sigut i és la resposta de la societat valenciana en termes de solidaritat activa amb el poble de Catalunya en la seua lluita per la democràcia i l'autodeterminació per constatar fins a quins nivells d'afluixament dels llaços comuns (de consciència nacional) hem arribat. El règim autonòmic en què descansa –o semblava descansar, veurem què tarden a desmantellar-lo– l'edifici constitucional espanyol no sembla haver facilitat, sinó tot el contrari, la «natural» (per raons de llengua, història, cultura i contingüitat geogràfica però també d'economia pura i dura) connectivitat dels Països Catalans. Bé que ho van deixar lligat i ben lligat, els pares de la «transició». El principal mecanisme per al mutu (re)coneixement que va significar la recepció de TV3 al País Valencià va ser tallat de soca-rel. «Ells» no disparaven enmig d'una fosca sala d'espills sinó a la llum del dia del seu objectiu uniformitzador sempre inacabat (són molt fartons). Sense televisió on «veure'ls» i «veure'ns» i tots els grans mitjans de formació de masses al servei del projecte centrípet espanyol, amb la primera entitat civil valenciana greument tocada i escarmentada per les multes pels repetidors de TV3 i els partits institucionals maldant també perquè el mal exemple de Catalunya no s'encomane als valencians, ara que estem en la cresta de l'ona però no sabem per a què, dels Països Catalans només en queda l'autopista (de peatge, això sí), la bossa de treball de professores i professors que van amunt i avall, una xarxa universitària i un mercat cultural compartit que resisteix amb penes i treballs. Sí, també ens queda una economia que va a la d'ella, tan discretament fent que no se la sent quasibé mai. I ens queda, sobretot, la necessitat que la voluntat de la gent ha de fer possible.
Perquè malgrat tots els entrebancs interns i externs, estic segur que els Països Catalans, en tant que projecte compartit, és una realitat dinàmica que anirà imposant-se per la tossudesa dels fets i la realitat, i per la voluntat de les seues gents. Mentrestant ja sabem que la casa no es comença a alçar per la teulada, perquè això va contra les lleis de la gravetat i perquè a més la casa, encara que de vegades no ho semble, té bona part dels fonaments fets i són més sòlids que no ens pensem, tot i que encara no és apta per viure-hi. El dilema País Valencià o Països Catalans és un fals dilema. Centrar-nos preferentment en l'àmbit del país on vivim, amb els seus problemes específics i el seu tempo històric, no solament no pot negar la necessitat i la voluntat de construcció nacional dels Països Catalans, sinó que és l'única forma d'escometre-la, de continuar escometent-la. I a l'inrevés. En la mesura que fem i farem País Valencià, fem i farem Països Catalans. I a l'inrevés. Com les recomanacions que Pompeu Fabra feia als valencians en el procés de normativització del català: com més aprofundireu en les pròpies variants, com més depurareu l'idioma, més trobareu i consolidarem el català de tots.
La solidaritat del País Valencià amb Catalunya és avui, en ple procés d'autodeterminació, més necessària que mai. És una pura il·lusió, en el millor dels casos, pensar que els valencians tenim la mínima possibilitat d'avançar socialment i nacionalment sense Catalunya, que el que està passant a l'altre costat de la Sènia no ens afectarà, que si el poble germà és doblegat per l'autoritarisme de l'estat a nosaltres ens deixaran estar. La solidaritat és gratuïta, sí, però també necessària, un préstec sense terminis, concedit per la força de l'estima i la raó, el primer recurs d'autodefensa que tenen els pobles sotmesos a un mateix poder. La solidaritat del País Valencià envers Catalunya, en les actuals circumstàncies, podria ser motor d'apoderament democràtic del nostre poble, escola de democràcia, presa de consciència col·lectiva, ens ajudaria a afrontar els nostres problemes específics i els reptes compartits. Si Catalunya reïx en el seu projecte de construcció republicana, l'horitzó serà per a nosaltres molt més nítid. Hauríem d'acabar amb el fals dilema expressat més amunt perquè el dilema real és acabar sent integrats plenament al projecte espanyol, malgrat que no ens puguen veure ni en pintura, o continuar construint un País Valencià més lliure, més democràtic, més just. La més que probable i més o menys propera implosió del Regne d'Espanya, el règim del 78, no ens pot agafar, als valencians, amb el pas canviat de nou, sense un projecte propi més o menys sòlid i consolidat, i en aquest sentit com en tants d'altres tenim molt a aprendre de Catalunya i el procés d'apoderament democràtic del seu poble.
Les tendències hegemòniques actuals, almenys en quotes de poder polític i social, tant les decididament partidàries del projecte espanyol com les que diuen voler construir el país –com més va més comunitat– al marge de Catalunya, combatran el projecte dels Països Catalans en nom d'un realisme que mai no s'acaba de demostrar amb els fets. Els altres, però, faríem bé de sincronitzar els passos cap a la unitat en la diversitat, sense exagerar similituds ni diferències, i sempre de baix cap a dalt, assajant un munt de propostes que encara no hem posat en marxa, guanyant en l'objectiu de situar el País Valencià com a autèntic subjecte polític i el procés d'apoderament popular autodeterminista i republicà en el centre del debat i l'acció política.

[Manel Rodríguez-Castelló, article publicat a la revista Passos l'11 d'abril de 2019.]