Translate

diumenge, 2 de desembre de 2018

El 31è Aplec de la Marina

Aprofitant la celebració del 31è Aplec de la Marina, que d'uns anys ençà ha agafat nova i renovada embranzida, el nostre col·lectiu va celebrar a la Casa de Cultura de Dénia una assemblea conjunta amb el col·lectiu germà de la Marina (Solidaritat i República Marina Alta). Amb la presència d'una vintena de persones, tot i la brevetat de temps de què disposàvem, i moderats per la companya Dolors Aleixandre, s'hi van tractar diverses temes relatius a les formes d'organitzar-nos, difondre la nostra lluita i plantejar-nos objectius: la utilitat, de vegades imprescindible, de les denominades xarxes socials, que en cap cas no poden substituir les assemblees i debats reals i el cara a cara; la necessitat d'incrementar els intercanvis d'experiències i organitzatius entre el País Valencià i Catalunya i la resta de Països Catalans; la necessitat d'anar avançant en la creació de nous col·lectius i la constitució d'una futura Coordinadora a nivell de País Valencià. Es tractava, sobretot, d'establir entre tots dos col·lectius sintonies i coneixements, de manera que l'objectiu, tot i l'absència de propostes concretes i pràctiques, hi quedava assolit amb escreix. Acabada l'Assemblea, vam adreçar-nos al lloc de concentració dels Miquelets, comandats pel General Basset (o el seu retrat fidel), als peus del taulell que commemora al carrer Loreto l'inici de la sublevació contra Felip V i per la defensa de les llibertats dels valencians i els pobles germans de la Corona d'Aragó. Un parlament de Basset (o de l'historiador abillat com a tal) en què explicava sucosos detalls d'aquella Guerra de Successió va precedir la desfilada de les forces austracistes, ben acompanyades pels músics d'Estrela Roja, pels organitzadors de l'Aplec amb una pancarta al·lusiva a la convocatòria i la pancarta viatgera de Solidaritat i República País Valencià i membres dels nostres col·lectius. Un parell de paradetes, al carrer Sant Narcís, on es va interpretar la Muixeranga i les tropes van retre honors a la Senyera, i una altra a la porta principal del castell. Una volta al pla on hi ha el monument als maulets que van defensar la ciutat contra els borbons, i després de la benvinguda, van desfilar pel micròfon representants de diverses entitats i pobles de la comarca, l'Institut d'Estudis de la Marina Alta, Escola Valenciana, grups per la memòria històrica, assemblea feminista, casals autogestionats, associacions culturals, entre d'altres. Després dels diversos parlaments, tots de molt d'interès i altura, que coincidien en la voluntat de 'teixir comarca', crits de llibertat per als presos polítics, processats i exiliats, i de la felicitació i homenatge a Vicent Balaguer, històric activista de Dénia que ahir feia 89 anys, les notes de la Muixeranga omplint l'aire límpid, la llum esplendorosa de la Marina. Després, dinar multitudinari a la Mistelera, i a les postres poemes i cançons. I tot seguit el magnífic reportatge de la companya Cristina Guzman.
















dimecres, 21 de novembre de 2018

Cent perquès personals


CENT PERQUÈS PERSONALS
A Iñaki Gabilondo

El franquisme a l’escola i el franquisme al carrer.
La imposició d’una llengua.
Les desfilades militars a la Girona dels seixanta.
Un santcrist amb un lladre a cada costat.
La religió de la por.
L’actitud del submís.
Un milió de morts als peus de Francisco Franco.
L’acceptació d’una vida indigna i trista.
La imposició d’una llengua.
La destrucció del paisatge íntim.
Una repressió sistemàtica de la identitat.
Una manipulació de la història.
L’escarni envers els vençuts.
L’exaltació de la ignorància.
La presència i el poder dels assassins.
La imposició d’una llengua.
Les prohibicions constants.
Els càstigs i les tortures.
El desenfundar de pistoles al so de la llengua catalana.
Els militars espanyols.
La consciència de la maldat humana.
La humiliació de l’altre.
L’atiament de la divisió entre catalans, mallorquins i valencians.
L’ocultació d’una literatura.
L’ocultació de Ramon Llull.
L’ocultació d’Ausiàs March.
L’ocultació de Mercè Rodoreda.
Una ànima prostituïda.
Un complex d’inferioritat.
Una educació sense la llengua pròpia.
Una llengua esborrada.
L’estupidesa brutal de l’exèrcit espanyol.
La concepció nacional excloent espanyola.
La incapacitat lingüística espanyola.
L’ofegament econòmic.
La mandra secular de l’os a l’esquena.
L’armada invencible.
Les raons de la força.
L’enraonar situat en un concepte inexistent.
La invasió vírica dels topònims.
Les mentides de la Transició Espanyola.
Un conte inventat de grandeses imaginades.
El preu de la venda d’una ànima.
El burro i l’àguila reial.
El saqueig dels Borbons.
Les traves a la informació.
La contundència policial.
¡Quieto todo el mundo!
· · ·
Unes arrels catalanes i unes arrels murcianes.
Un mestre a Badalona durant la República.
Les cartes a l’oncle des de Badajoz.
Les cartes al nebot des de Riudarenes.
Una gramàtica apresa a partir dels vint-i-tres.
La llengua catalana.
La consciència a còpia de patacades i de consciència.
El Coral romput de Vicent Andrés Estellés.
L’ Espacio de Juan Ramón Jiménez. L’Spoon River Anthology d’Edgar Lee Masters.
Les dones i els dies de Gabriel Ferrater.
La fàbrica de Miquel Martí i Pol.
El mirall occità i el mirall gal·lès.
La impossibilitat gal·lesa de la poesia de R. S. Thomas.
Una font de consciència en la lectura d’El Quixot.
Una decisió ferma.
La consciència de la bondat humana.
El trencament d’una relació basada en l’acatament d’una de les parts.
Una voluntat indestructible.
L’empirisme de la vida viscuda.
La llengua catalana.
Totes les llengües vistes com a tresors humans.
Un professor de llengua i un professor de literatura.
La idea d’un món millor.
Els Països Catalans banyats per la mar Mediterrània.
El Sol de llevant i el Sol de ponent.
El traç prodigiós de la carena de Santa Magdalena.
Una línia imaginària entre Olot i Girona.
Les classes de català per a adults.
El vent en la poderosa veu de Raimon.
Una estaca caiguda.
La formació de la llengua catalana explicada pel rector de Medinyà.
La complicitat de vuit amics asseguts a taula.
Els carrers de Barcelona el 10 de juliol de 2010.
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
La força de la raó.
Un camí sense retorn.
La utopia assolida.
L’ascens a un nivell més humà.
Un exemple per als altres.
Els carrers de Barcelona l’11 de setembre de 2012.
Una estrella a la bandera.
El fruit de la vinya i el treball dels homes.
Mans i mans i mans i mans enllaçades de nord a sud.
El riu de Joan Teixidor i la núvia fosca de Marià Manent.
Toda la caterva de los famosos caballeros andantes del pasado tiempo.
El mestratge de Bartomeu Fiol.
La felicitat a l’aula.
L’alegria en la presó del present.
La llengua catalana.

Jaume Bosquet, 15 de setembre de 2013
(Basses i pluja, XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial Denes, Paiporta, 2016)

dimarts, 13 de novembre de 2018

Taula redona: més participació, més democràcia


El percentatge dels vots vàlids emesos necessari per obtenir representació parlamentària varia molt en els diversos estats, des del 0,67 % dels Països Baixos al 10 % de Turquia, passant pel 2 % d'Israel, el 4 % de Suècia, el 5 % d'Alemanya o el 7 % de Rússia. A l'Estat espanyol aquest percentatge oscil·la entre el 3 % a les eleccions al Congrés i a la majoria de parlaments autonòmics, el 5 % del País Valencià i Galícia i el 6 % de Canàries.
No és el del límit o barrera electoral l'únic factor a tenir en compte per definir la qualitat democràtica d'una societat, és cert, però d'entrada sembla raonable conjecturar que una major representativitat de la ciutadania beneficia la participació democràtica i, per tant, el nivell de compromís i responsabilitat en la gestió dels recursos comuns i en l'organització de la vida col·lectiva. Les valencianes i els valencians, en aquest sentit com en tants d'altres, ens situem quasi a la cua estatal pel que fa al nivell de representativitat. De fet, la sempre ajornada reforma de l'Estatut Valencià, responent a un debat clàssic entre les organitzacions polítiques, proposa abaixar aquesta barrera al 3 %. Com en tantes coses, sembla que alguns només se'n recorden de Santa Bàrbara quan plou i obliden les urgències reformadores quan estan a aixopluc de les institucions. Més enllà de la lògica lògica dels partits, a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià pensem que efectivament cal reduir el percentatge de representativitat política tant com es puga per millor encaixar la diversitat que es troba en la mateixa societat i que s'ha de visibilitzar, també, en el lloc on resideix la sobirania popular, el Parlament. Qui té por de la diversitat? No animaria això el debat polític, de vegades massa tancat entre formacions històricament majoritàries? Obrir la paleta dels colors permetria, també, l'entrada al Parlament Valencià de veus i projectes valuosos que altrament s'han de moure en la marginalitat i la invisibilitat d'eixos territoris que tots coincideixen a defugir com a espais on fa massa fred.
Per reprendre i animar el debat, que podem estendre a altres qüestions com la territorialitat, les circumscripcions electorals, els referèndums i consultes a la ciutadania, etc., tindrem representants destacats d'EUPV, ERPV, Agermanats, PACMA i Bloc i País (Compromís), en un acte que conduirà i moderarà el director de la revista Saó Vicent Boscà. Perquè una democràcia de qualitat ha d'augmentar la quantitat i la qualitat de la participació, ha d'incentivar la responsabilitat política dels ciutadans i ciutadanes, ha de possibilitar el dret de decidir cada un dels aspectes de la vida de les persones i dels pobles.

Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià


dilluns, 22 d’octubre de 2018

Cims per la llibertat: el Garbí

Dimecres 17 d'octubre de 2018. Un any i un dia que Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i diputat al Parlament de Catalunya, són injustament en presó. Convocatòria d'urgència responent a la crida 'Cims per la llibertat' que s'ha fet arreu del Principat i en alguna muntanya mallorquina. El nostre col·lectiu crida a pujar al Garbí, l'emblemàtica muntanya de la serra Calderona des d'on s'albira, en dies clars, quasibé tot el País Valencià central. Un cim per als amants del ciclisme i la natura, a un tir de pedra de la capital i on conflueixen el Camp de Morvedre, el Camp de Llíria i l'Horta. Ens hi apleguem una trentena d'homes i dones en una vesprada límpida que les pluges dels dies precedents han deixat neta i frondosa per demanar la llibertat dels presos i les preses, els processats i els exiliats per aquest estat demofòbic, per demanar la llibertat del País Valencià. Amb el Garbí –ens conjurem– comencem una sèrie de pujades a cims i muntanyes emblemàtics del país per reclamar la llibertat, per estendre la solidaritat entre valencians i valencianes, per lligar els llaços de la dignitat que ens faran teixir la gran xarxa que el país –és a dir, tots i cada un de nosaltres– necessita. I ací unes quantes instantànies de l'acte.







dissabte, 6 d’octubre de 2018

Per un octubre valencià combatiu


Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.
Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un espectacle d'incivilitat que es repeteix any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però, amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.
Amb tot, esperem que la hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària de les esquerres.
Manel Rodríguez-Castelló
[Publicat a llibertat.cat el 24 de setembre de 2018.]







dimecres, 16 de maig de 2018

Avui fa 7 mesos que van empresonar els Jordis

Avui, quan es compleixen set mesos que Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i actual diputat de Junts per Catalunya, van entrar a la presó acusats falsament de rebel·lió (delicte que implica forçosament l'ús de la violència). Avui aquestes persones honestes i de pau, que es van deixar la pell perquè la revolució democràtica de Catalunya transcorregués sempre dins els límits de la pau, la no-violència, la civilitat i el respecte escrupolós per les normes democràtiques, es troben injustament tancats a la presó de Soto del Real. Avui, una vegada més, contra el mur rabiós de la injustícia alcem la força de la solidaritat. Cauran les muralles de la repressió i tornaran a obrir-se les àmplies alberedes de la llibertat per a vosaltres i per als nostres pobles.


dimecres, 2 de maig de 2018

9 raons per la llibertat dels 9 presos polítics catalans


1. Un pres polític és algú que és privat de llibertat, a la presó o detingut d'una altra forma (sota arrest), a causa de les seues idees i per haver intentar portar-les a la pràctica, sense haver comès cap delicte tipificat, sinó perquè aquestes idees suposen un desafiament per al sistema polític establert, siga aquest de la naturalesa que siga.
2. La majoria de presos polítics han desenvolupat la seua activitat mitjançant mètodes pacífics i democràtics.
3. La presó per motius polítics és una violació dels drets humans de llibertat de consciència i expressió.
4. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull són presoners polítics de l'Estat espanyol tancats perquè han lluitat per la independència de Catalunya per vies pacífiques i democràtiques i complint el mandat per al qual van ser elegits.
5. Els presos i preses polítics catalans són persones decents, honrades i pacífiques. Són acusats de rebel·lió, delicte inexistent en absència de violència.
6. El jutge que els manté en presó no ha aconseguit acreditar tampoc el delicte de malversació de què se'ls acusa. El mateix Govern espanyol afirma que l'1 d'octubre no es va pagar amb diners públics.
7. Ni a Bèlgica, ni a Alemanya, Suïssa o Escòcia han entregat els altres acusats dels mateixos delictes que són a l'exili. L'euroordre del jutge espanyol s'ha demostrat en aquests països mancada de tot fonament jurídic.
8. Tots ells són, a més, presos preventius tancats a més de 600 quilòmetres de casa amb la indissimulada voluntat de castigar-los doblement i també les seues famílies i amics.
9. Són presos i preses per ordre d'un jutge, Pablo Llarena, que ha explicitat la seua manca d'imparcialitat en els informes jurídics que ha emès i en els quals arriba a incloure's en la primera persona del plural («la estrategia que sufrimos»). Perquè no es pot ser part i jutge alhora.
· · ·



divendres, 27 d’abril de 2018

Estrela Roja. Manel Rodríguez-Castelló

ESTRELA ROJA

                   Al grup de dolçainers i tabaleters d'Estrela Roja
                       de Benimaclet en el seu 25è aniversari.


Sentíem els tabals
percudint els miralls de l'alba,
l'esquinç de la xirimita
pujant als cims amb perfums de rosa blanca.
Les mans que forgen i llauren
havien fet dolça la fusta de l'arbre
i tornat música del vent
les melodies de l'aigua i les canyes.
El crit indòmit, a ritme d'onada
nascut en sorrals de mar fonda,
ens convoca a la plaça
contra obscurs maleficis
ordits en paranys de por i recança.
Voleiaven estels d'antic combat
que agermana el foc amb la dansa,
la cullera i el plany, les nits a la llàntia,
el fruit de l'anhel
amb el pou
i la terra amb la saba.

Com el cor de la magrana
i un pa crescut amb llevat de paraules,
espenta horitzons
a força de puny i claredats d'alba,
aixeca esbarts i muixerangues
amb la tenacitat
de braços i cames que no es cansen
mentre brilla en el cel
la roja estelada
i dolçaina i tabal
revifen el cant, la lluita i la dansa.
És un poble unit per fi
en ferma llavor d'esperança.

Manel Rodríguez-Castelló 

(València, 23 de febrer de 2015. Publicat a Estrela Roja de Benimaclet, Editorial Denes S. L., Paiporta, octubre 2016)  





diumenge, 22 d’abril de 2018

Manifestació del 25 d'Abril

… I vam aportar la nostra alegria a l'onada groga de solidaritat i vam escampar els ecos de les nostres veus pels carrers de València, sumats a molts altres companyes i companyes de lluita, en un exercici de dignitat i memòria… La història continua i continuarà cap a noves fites.


I en aquest enllaç un reportatge en vídeo de la manifestació d'ahir realitzada pel company Rafa Pla:
 

http://alteritat.net/r/

Gregal groc. Josep Mir

GREGAL GROC

Tempestuosa avarícia del dia.
Rancúnia incontinent, malignitat
D'un oratge fosc i cavernós:
Ciclop monstruós i cec.

El brancam commogut serra, tanmateix, l'hàlit de la llum
I calla el secret aspre de l'escorça.
El temps es dol d'ésser temps:
Irat flux interminable.

Els segles s'arrapen als meus braços
I cride en les fredes mudances
De la nívia selenitat insomne
L'angoixa agra que m'incendia la gola.

Torna i torna el temps,
Giragonsa de la lluna,
Joguina de vori.

I ara m'inundeu de veus
Quan la tempesta esbojarrada
Em plou a sobre
Les seues agulles de por.

Torna i torna el temps,
Giragonsa de la lluna,
Joguina de vori.

Demà, però,
Quan m'allibere el lluent
Dels matins de nacre
Us besaré les galtes.

                                            (per la llibertat de les preses i els presos polítics,
                                            pel retorn dels exiliats.
                                            Solidaritat amb Catalunya)

Josep Mir 
(Mislata, 25 d'abril de 2018) 

 

dijous, 19 d’abril de 2018

Ja som un col·lectiu i convoquem a la Manifestació 21A

Les companyes i companys que hem estat treballant aquests darrers mesos des de la proposta fundacional del Manifest hem decidit constituir-nos en col·lectiu amb el nom 'Solidaritat i República País Valencià' i el logo que apareix en el cartell que hem improvisat per a la manifestació del dissabte 21 d'abril. En aquesta manifestació formarem un bloc amb la gent de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i tota la gent que s'hi sume, un bloc de color groc, el color de la solidaritat. A partir d'ara hem de fer créixer la solidaritat arreu dels nostres pobles i comarques i òbviament del cap i casal, hem de fer créixer el debat i els projectes per un País Valencià més solidari, més republicà, més sobirà. En les mans de tots i totes hi ha la possibilitat d'avançar cap a un país més lliure i més just. De sumar.


dilluns, 16 d’abril de 2018

Centenars d'assistents a la concentració del 15A

Diversos centenars de persones es van concentrar ahir diumenge 15 d'abril a l'Estació del Nord de València responent a la convocatòria que vam fer ('El País Valencià amb la democràcia i la llibertat. Solidaritat amb Catalunya. Llibertat preses i presos polítics') i que comptà amb el suport de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Escola Valenciana, Estrela Roja de Benimaclet, Amigues i Amics de la Universitat Catalana d'Estiu i l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d'Alcoi. D'èxit podem qualificar la mobilització, no només per la quantitat de gent que s'hi va aplegar (aspecte òbviament sempre millorable) sinó per l'eficàcia organitzativa i el bon ambient que s'hi va respirar. També cal destacar el ressò mediàtic aconseguit i que ens ha d'ajudar a fer més i més visible la nostra solidaritat amb el poble de Catalunya i la seua revolta democràtica per la consecució de la República Catalana i a escampar més i més el compromís amb el País Valencià. Vilaweb, ara.cat, El Temps, Llibertat.Cat, El Nacional.cat, Nació Digital, TV3, entre d'altres mitjans, en van informar àmpliament. La presència i ressò de l'acte també va ser molt intens a les xarxes socials.
Després de deu minuts llargs d'un impressionant silenci, el crit "Llibertat Presos Polítics!" va ser intensament repetit pels assistents a l'acte. Vam llegir després la Declaració Abril 2018, el text de la qual podeu llegir ací, mentre la gent aplaudia i cridava algunes consignes en els moments més àlgids del discurs. Amb la cantada de L'estaca i la interpretació de La Muixeranga d'Algemesí, ambdues peces executades pel grup de dolçainers i tabaleters de Benimaclet Estrela Roja, va cloure l'acte, on es van veure, a més a més de les habituals, moltes cares noves, i es van arreplegar més de 50 signatures a favor del Manifest. A destacar també l'eficàcia visual dels cartells que hi vam enlairar, els llaços grocs (els grans i els de portar damunt) i la presència de gent de la Marina amb la qual vam confraternitzar. Ara hem de preparar bé la nostra presència, dins un ampli bloc solidari, republicà i sobiranista, en la manifestació del proper dissabte 21 d'abril, i amplificar la lluita contra la repressió, per la llibertat immediata de les preses i presos polítics i el lliure retorn dels exiliats, per la llibertat d'expressió, la deriva autoritària de l'Estat i la defensa de les llibertats i la democràcia. Des de baix, empenyent amb força!


[FOTOS DE CRISTINA GUZMAN]

Enllaços

No sé fer poesia. Francesc Mompó

NO SÉ FER POESIA

No sé fer poesia, ja no puc fer-ne,
he esbatanat els fulls dels diccionaris
que s'empolsegaven als vells prestatges
de l'entrecuix de la covardia,
he provat d'esporgar les paraules
que estructuren la gramàtica del dolor.
No n'he trobat, s'han avergonyit del poeta,
un blanc lluent cobreix el silenci
de tots els rostres de la neutralitat.
No sé fer poesia, ja no puc fer-ne,
només trobe en aquells sécs del paper
les deus d'on brollen els dicteris
que omplen els bassals de la ràbia,
aquella semàntica arestada i cantelluda
que descús les vores de la por.
No sé fer poesia, ja no puc fer-ne,
tots els substantius van en processó
a la plaça del poble,
als llavis del poble,
als braços del poble.
Ja no puc fer poesia,
ja creix en el crit del poble.

Francesc Mompó

dijous, 12 d’abril de 2018

Els nostres fonaments. Miquel De Renzi

[Obrim amb aquest poema de Miquel De Renzi una sèrie que titulem 'Poesia per la Solidaritat'. Animem a tots els i les poetes a participar-hi. Envieu-nos els vostres poemes.]


ELS NOSTRES FONAMENTS

Del que teníem, què ens en resta?
Terra i paraula, paisatge i color,
i, per damunt de tot,
nosaltres i la nostra voluntat.
Que el desordre del seu vent
no anorreï tanta claror!
Amb aquests carreus
bastirem la casa comuna.

Miquel De Renzi