Translate

dilluns, 24 de desembre de 2018

Long Walk Home


LONG WALK HOME

1
Jo no soc un poeta i això no és cap poema
que brolla de les deus secretes de la llengua.
No; a tot estirar, jo intente recollir
el batec de les veus que pugen del carrer,
aquells crits i el desig que clama llibertat,
ja n'hi ha prou, ni un pas enrere, volem ser
la cançó compartida, el somni irrenunciable,
un poble viu i múltiple que resisteix encara.
Perquè sí: resistència, aquest és el gran mot,
el nom que ens agermana amb tot de dones i homes
a través d’anys i panys i de tots els paranys.
En nosaltres ressona el crit dels segadors,
dels qui varen lluitar contra tots els Borbons,
i dels antifranquistes i dels seus successors.
Nosaltres som la pell d’un somni que allibera.
I, sí, sí: resistència és el nom, resistents.

2
I ens van dir això és per fi la democràcia,
podem parlar de tot sense cap violència.
Podem somiar en tot, cap somni no està exclòs.
També ens van dir tenim un projecte comú,
lliurement podeu viure des de la vostra escola
la llengua mil·lenària i la vostra cultura
arreu reconeguda de treball i d’esforç.
I ens va dir tantes coses que vam voler-nos creure
que la nit escampava i la pluja i els llamps.
Però la llum mostrava poc a poc la brutícia,
l’engrut, la pols, el sutge, la ronya que s’hi arrapa.
Si diem consultem per reformar l’estat,
ens omplin de bastons i de tots els atacs,
de burles i d’escarnis, de mentides i enganys.
Si diem en veu alta volem una República,
no volem monarquia ni aquesta ni cap altra
i menys encara aquesta imposada per Franco,
l’assassí dels coloms i del garrote vil,
el botxí de les roses i la llengua que ens parla,
riuen sense vergonya i es pixen en l’arena
on un dia jugàvem i elevàvem castells
que l’onada besava amb la ginesta en flor.
Si els hi dèiem volem una justa justícia,
ens envien Lamela, Lesmes o el gran Llarena,
que troben violència, causa de rebel·lia
en qui anima la gent a marxar cap a casa.
I les nostres paraules es perden en un pou
d’odi planificat, de menyspreus i de ràbia.

Amb tot, seguim avant com l’home que retorna,
malgrat la nit, a casa. El camí s’ha fet llarg.
Recorda la cançó Long Walk Home i taral·leja encara:
Last night I stood at your… ‘Bove me the same night sky…
In the distance I could see the town where I was born...
El camí s’ha fet llarg i l’home està cansat.
Pro amb tot l’abatiment i la foscor regnant
l’home alça els ulls i troba en els estels llunyans
forces de nou i guies per retornar a casa,
Long Walk Home, endavant. Long Walk Home, que la mar
ens espera i la sorra, la muntanya, els amics,
els llibres i les flors, soldats d’aquesta brega.

3
Les armes són els cants, les armes són les lletres,
les armes són els cors, les armes són el somni
d’un poble que camina tot i que l’empresonen,
que l’empaiten i encerclen amb jutges, policies,
colps de porra, tertúlies, diaris i ministres.
La iaia porta el nen, la jove l’estimat,
i la vida flueix, la mar i el riu flueixen
i alcem els ulls cansats als estels que ens empenyen:

Do’nt give up, no et rendeixes, Junqueras i Cuixart,
Long Walk Home, Rull, Turull, Bassa, Sànchez, Romeva,
Serret, Forn, Forcadell, Rovira i Punsetí,
Do’nt give up, Puig, Comín, Puigdemont, Gabriel,
Valtònic i Hasél, titellaires, Carrasco,
alcaldes i alcaldesses, bombers, mossos d’esquadra,
Long Walk Home, tots aquells, més de mil quatre-cents,
que també han patit o pateixen la tralla.
Sota els ponts turbulents i entre l’aigua agitada
el riu sempre flueix. No esteu sols, no estem sols,
que tot comença encara i trobarem la riba,
resistiu, resistim, i arribarem a casa.

Manuel Molins
[València, 22-23. 08. 2018]

· Long Walk Home (Llarg camí a casa, 2005) fa referència a la lletra de la cançó de Bruce Springsteen. Do’nt give up (No et rendeixis, 1986), és un altre gran tema de Peter Gabriel.


· Es tracta d’alguns versos de la primera i segona estrofa de la cançó de B. Springsteen, Long Walk Home: Last night I stood at your... (Ahir a la nit vaig ser a la teua porta.) ‘Bove me the same night sky was glowin' / In the distance I could see the town where I was born. (Sobre mi brillava el mateix cel nocturn / En la distància vaig poder veure la ciutat on vaig nàixer.)
 



divendres, 21 de desembre de 2018

Comunicat Dejuni Solidari 20 desembre 2018

DEJUNI SOLIDARI PER LA LLIBERTAT DE TOTS ELS PRESOS I PRESES, ENCAUSATS I EXILIATS POLÍTICS EN SOLIDARITAT AMB
LA VAGA DE FAM

L'1 de desembre els presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Turull van iniciar una vaga de fam a la qual es van sumar tres dies després Josep Rull i Joaquim Forn. Amb aquesta acció extrema, digna i admirable, els presos reclamen que el Tribunal Constitucional no obstaculitze els recursos que van presentar fa un any i poder així acudir al Tribunal d'Estrasburg. Acusats dels delictes de rebel·lió i sedició, que impliquen per força l'ús de la violència, els presos saben que els tribunals europeus hi respondran amb el rigor de la justícia que l'Estat espanyol els nega ara com ara, com ja ha passat amb les sentències absolutòries dels polítics exiliats acusats dels mateixos delictes dictades per tribunals d'Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa i en el cas d'Arnaldo Otegi, després de sis anys de presó injusta.
La vulneració de drets democràtics, pel camí de judicialització de la política i la repressió generalitzada del moviment per la democràcia i la independència de Catalunya, situa ja l'Estat espanyol en una deriva autoritària molt allunyada dels ideals europeus, com han denunciat reiteradament Amnistia Internacional, Human Rights Watch, l'Alt Comissariat de l'ONU per als Drets Humans o Rights Internacional Spain i nombrosos parlamentaris europeus, professionals de la justícia o parlaments de diversos països, entre d'altres. L'atac a les llibertats, però, no afecta exclusivament l'independentisme català, que té més de 20.000 persones investigades, sinó que s'ha estès a cantants, militants anarquistes, artistes i titellaires, sindicalistes, feministes i fins als joves d'Altsasu, que porten 765 dies en presó per una baralla de bar.
A la vaga de fam dels presos s'ha sumat fa uns dies l'alcalde de Montblanc Josep Andreu i nombrosos grups de dejuni a Catalunya com els de la Universitat de Girona i a les Illes Balears. L'alemany Uwe P. Tesch porta 20 dies en vaga de fam solidària amb els presos polítics catalans.
El País Valencià també ha de dir no a la vulneració constant de drets i llibertats perquè són els seus, i si vol avançar cap a una democràcia de més qualitat i aprofundir en el propi autogovern. El silenci o la indiferència és, a més d'humanament i políticament reprovable, una irresponsabilitat de greus conseqüències per a la nostra salut com a poble. Per això, des de la necessària solidaritat amb el poble de Catalunya, amb el petit gest del nostre dejuni solidari fem una crida a la mobilització del poble valencià per la defensa de les llibertats i drets democràtics, contra totes les formes de repressió, l'abús autoritari del poder, l'alliberament de tots els presos i preses, el sobreseïment de les causes per raons polítiques i el lliure retorn d'exiliades i exiliats polítics, així com el respecte al dret a decidir que reclama més del 80% dels ciutadans de Catalunya, dret que les valencianes i els valencians també hem de poder exercir.
País Valencià, 20 de desembre de 2018



dimecres, 19 de desembre de 2018

Horari del Dejuni Solidari i suports


HI DONEN SUPORT 
(DE MOMENT, 19/12/2018, 16.30 h.)

PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR DEL PAÍS VALENCIÀ
ASSOCIACIÓ CULTURAL AMICS DE JOAN VALLS I JORDÀ (ALCOI)
FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACHS
CASAL DE DEBAT ELS4 GATS (MELIANA)
VALÈNCIA SENSE MORDASSA
ESPAI ALTERNATIU
PRUNA LLIBRES
ESQUERRA REPUBLICANA DEL PAÍS VALENCIÀ
ESTRELA ROJA DE BENIMACLET
REVISTA RAÓ
CA REVOLTA
BLOC D'ESTUDIANTS AGERMANATS
REPÚBLICA VALENCIANA/PARTIT VALENCIANISTA EUROPEU
SOLIDARITAT I REPÚBLICA (LA MARINA ALTA)
ESCOLA VALENCIANA
SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PAÏSOS CATALANS
ASSOCIACIÓ CULTURAL INSTITUT OBRER DE VALÈNCIA
FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ
GUANYAR ALCOI
ESQUERRA UNIDA DEL PAÍS VALENCIÀ


Guillem Agulló i Carme Salvador (pares de Guillem Agulló)
Isabel Robles (poeta i escriptora)
Manuel Molins (dramaturg i escriptor)
Josepa Montagut Mariner (Univ. de València)
Jaume Pérez Montaner (poeta i escriptor)
Antoni Albalat Salanova (poeta i artista)
Felip Berbegal (professor de francès)
Àngels Garcia Cunyat (Mallorca)
Eugènia Mascaró
Anna Garcia Pitarch
Àlex Agulló (poeta)
Maria Conca (lingüista i escriptora)
Francesc Aguilar Cortina
Josep Martínez (editor)
Enric Jordà (psiquiatre)
Laia Puig Olives
Francesc Sanxis (secretari d'organització d'ERPV)
Vicent Mauri (mestre i sindicalista)
Sergi Rodríguez (secretari d'organització d'EUPV)
Josep Mora (Compromís)
María José Máñez (Compromís)
Robert Company (Compromís)
Roc Senent (regidor de Compromís a Burjassot)
Cristina Guzman (artista)
Josep Guia (matemàtic i escriptor)
Rafael Pla (matemàtic, PCPV)
Rosanna Cantavella (Univ. de València)
Isidre Crespo (professor de valencià)
Jesús March
Alfons Vidal (bomber jubilat)
Manuel Colomer (economista)
Salomé Tormo (professora de valencià)
Xavier Piris (professor de valencià)
Joanjo Tormo (professor de valencià)
Ximo Gómez (professor de secundària)
Josep Duart (Compromís)
Francesc Collador i Soler (poeta i escriptor)
Conxa Delgado (mestra)
Àngels Martínez Bonafé (professora d'història)

dimecres, 12 de desembre de 2018

Dos actes solidaris i de denúncia organitzats per ERPV

A Dénia, dijous 13, un debat organitzat per fer front a la repressió i on hi haurà representació del nostre col·lectiu,



i el dissabte 22 de desembre a Castelló de la Plana, un sopar groc per la llibertat dels presos polítics.


diumenge, 2 de desembre de 2018

El 31è Aplec de la Marina

Aprofitant la celebració del 31è Aplec de la Marina, que d'uns anys ençà ha agafat nova i renovada embranzida, el nostre col·lectiu va celebrar a la Casa de Cultura de Dénia una assemblea conjunta amb el col·lectiu germà de la Marina (Solidaritat i República Marina Alta). Amb la presència d'una vintena de persones, tot i la brevetat de temps de què disposàvem, i moderats per la companya Dolors Aleixandre, s'hi van tractar diverses temes relatius a les formes d'organitzar-nos, difondre la nostra lluita i plantejar-nos objectius: la utilitat, de vegades imprescindible, de les denominades xarxes socials, que en cap cas no poden substituir les assemblees i debats reals i el cara a cara; la necessitat d'incrementar els intercanvis d'experiències i organitzatius entre el País Valencià i Catalunya i la resta de Països Catalans; la necessitat d'anar avançant en la creació de nous col·lectius i la constitució d'una futura Coordinadora a nivell de País Valencià. Es tractava, sobretot, d'establir entre tots dos col·lectius sintonies i coneixements, de manera que l'objectiu, tot i l'absència de propostes concretes i pràctiques, hi quedava assolit amb escreix. Acabada l'Assemblea, vam adreçar-nos al lloc de concentració dels Miquelets, comandats pel General Basset (o el seu retrat fidel), als peus del taulell que commemora al carrer Loreto l'inici de la sublevació contra Felip V i per la defensa de les llibertats dels valencians i els pobles germans de la Corona d'Aragó. Un parlament de Basset (o de l'historiador abillat com a tal) en què explicava sucosos detalls d'aquella Guerra de Successió va precedir la desfilada de les forces austracistes, ben acompanyades pels músics d'Estrela Roja, pels organitzadors de l'Aplec amb una pancarta al·lusiva a la convocatòria i la pancarta viatgera de Solidaritat i República País Valencià i membres dels nostres col·lectius. Un parell de paradetes, al carrer Sant Narcís, on es va interpretar la Muixeranga i les tropes van retre honors a la Senyera, i una altra a la porta principal del castell. Una volta al pla on hi ha el monument als maulets que van defensar la ciutat contra els borbons, i després de la benvinguda, van desfilar pel micròfon representants de diverses entitats i pobles de la comarca, l'Institut d'Estudis de la Marina Alta, Escola Valenciana, grups per la memòria històrica, assemblea feminista, casals autogestionats, associacions culturals, entre d'altres. Després dels diversos parlaments, tots de molt d'interès i altura, que coincidien en la voluntat de 'teixir comarca', crits de llibertat per als presos polítics, processats i exiliats, i de la felicitació i homenatge a Vicent Balaguer, històric activista de Dénia que ahir feia 89 anys, les notes de la Muixeranga omplint l'aire límpid, la llum esplendorosa de la Marina. Després, dinar multitudinari a la Mistelera, i a les postres poemes i cançons. I tot seguit el magnífic reportatge de la companya Cristina Guzman.
















dimecres, 21 de novembre de 2018

Cent perquès personals


CENT PERQUÈS PERSONALS
A Iñaki Gabilondo

El franquisme a l’escola i el franquisme al carrer.
La imposició d’una llengua.
Les desfilades militars a la Girona dels seixanta.
Un santcrist amb un lladre a cada costat.
La religió de la por.
L’actitud del submís.
Un milió de morts als peus de Francisco Franco.
L’acceptació d’una vida indigna i trista.
La imposició d’una llengua.
La destrucció del paisatge íntim.
Una repressió sistemàtica de la identitat.
Una manipulació de la història.
L’escarni envers els vençuts.
L’exaltació de la ignorància.
La presència i el poder dels assassins.
La imposició d’una llengua.
Les prohibicions constants.
Els càstigs i les tortures.
El desenfundar de pistoles al so de la llengua catalana.
Els militars espanyols.
La consciència de la maldat humana.
La humiliació de l’altre.
L’atiament de la divisió entre catalans, mallorquins i valencians.
L’ocultació d’una literatura.
L’ocultació de Ramon Llull.
L’ocultació d’Ausiàs March.
L’ocultació de Mercè Rodoreda.
Una ànima prostituïda.
Un complex d’inferioritat.
Una educació sense la llengua pròpia.
Una llengua esborrada.
L’estupidesa brutal de l’exèrcit espanyol.
La concepció nacional excloent espanyola.
La incapacitat lingüística espanyola.
L’ofegament econòmic.
La mandra secular de l’os a l’esquena.
L’armada invencible.
Les raons de la força.
L’enraonar situat en un concepte inexistent.
La invasió vírica dels topònims.
Les mentides de la Transició Espanyola.
Un conte inventat de grandeses imaginades.
El preu de la venda d’una ànima.
El burro i l’àguila reial.
El saqueig dels Borbons.
Les traves a la informació.
La contundència policial.
¡Quieto todo el mundo!
· · ·
Unes arrels catalanes i unes arrels murcianes.
Un mestre a Badalona durant la República.
Les cartes a l’oncle des de Badajoz.
Les cartes al nebot des de Riudarenes.
Una gramàtica apresa a partir dels vint-i-tres.
La llengua catalana.
La consciència a còpia de patacades i de consciència.
El Coral romput de Vicent Andrés Estellés.
L’ Espacio de Juan Ramón Jiménez. L’Spoon River Anthology d’Edgar Lee Masters.
Les dones i els dies de Gabriel Ferrater.
La fàbrica de Miquel Martí i Pol.
El mirall occità i el mirall gal·lès.
La impossibilitat gal·lesa de la poesia de R. S. Thomas.
Una font de consciència en la lectura d’El Quixot.
Una decisió ferma.
La consciència de la bondat humana.
El trencament d’una relació basada en l’acatament d’una de les parts.
Una voluntat indestructible.
L’empirisme de la vida viscuda.
La llengua catalana.
Totes les llengües vistes com a tresors humans.
Un professor de llengua i un professor de literatura.
La idea d’un món millor.
Els Països Catalans banyats per la mar Mediterrània.
El Sol de llevant i el Sol de ponent.
El traç prodigiós de la carena de Santa Magdalena.
Una línia imaginària entre Olot i Girona.
Les classes de català per a adults.
El vent en la poderosa veu de Raimon.
Una estaca caiguda.
La formació de la llengua catalana explicada pel rector de Medinyà.
La complicitat de vuit amics asseguts a taula.
Els carrers de Barcelona el 10 de juliol de 2010.
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
La força de la raó.
Un camí sense retorn.
La utopia assolida.
L’ascens a un nivell més humà.
Un exemple per als altres.
Els carrers de Barcelona l’11 de setembre de 2012.
Una estrella a la bandera.
El fruit de la vinya i el treball dels homes.
Mans i mans i mans i mans enllaçades de nord a sud.
El riu de Joan Teixidor i la núvia fosca de Marià Manent.
Toda la caterva de los famosos caballeros andantes del pasado tiempo.
El mestratge de Bartomeu Fiol.
La felicitat a l’aula.
L’alegria en la presó del present.
La llengua catalana.

Jaume Bosquet, 15 de setembre de 2013
(Basses i pluja, XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial Denes, Paiporta, 2016)

dimarts, 13 de novembre de 2018

Taula redona: més participació, més democràcia


El percentatge dels vots vàlids emesos necessari per obtenir representació parlamentària varia molt en els diversos estats, des del 0,67 % dels Països Baixos al 10 % de Turquia, passant pel 2 % d'Israel, el 4 % de Suècia, el 5 % d'Alemanya o el 7 % de Rússia. A l'Estat espanyol aquest percentatge oscil·la entre el 3 % a les eleccions al Congrés i a la majoria de parlaments autonòmics, el 5 % del País Valencià i Galícia i el 6 % de Canàries.
No és el del límit o barrera electoral l'únic factor a tenir en compte per definir la qualitat democràtica d'una societat, és cert, però d'entrada sembla raonable conjecturar que una major representativitat de la ciutadania beneficia la participació democràtica i, per tant, el nivell de compromís i responsabilitat en la gestió dels recursos comuns i en l'organització de la vida col·lectiva. Les valencianes i els valencians, en aquest sentit com en tants d'altres, ens situem quasi a la cua estatal pel que fa al nivell de representativitat. De fet, la sempre ajornada reforma de l'Estatut Valencià, responent a un debat clàssic entre les organitzacions polítiques, proposa abaixar aquesta barrera al 3 %. Com en tantes coses, sembla que alguns només se'n recorden de Santa Bàrbara quan plou i obliden les urgències reformadores quan estan a aixopluc de les institucions. Més enllà de la lògica lògica dels partits, a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià pensem que efectivament cal reduir el percentatge de representativitat política tant com es puga per millor encaixar la diversitat que es troba en la mateixa societat i que s'ha de visibilitzar, també, en el lloc on resideix la sobirania popular, el Parlament. Qui té por de la diversitat? No animaria això el debat polític, de vegades massa tancat entre formacions històricament majoritàries? Obrir la paleta dels colors permetria, també, l'entrada al Parlament Valencià de veus i projectes valuosos que altrament s'han de moure en la marginalitat i la invisibilitat d'eixos territoris que tots coincideixen a defugir com a espais on fa massa fred.
Per reprendre i animar el debat, que podem estendre a altres qüestions com la territorialitat, les circumscripcions electorals, els referèndums i consultes a la ciutadania, etc., tindrem representants destacats d'EUPV, ERPV, Agermanats, PACMA i Bloc i País (Compromís), en un acte que conduirà i moderarà el director de la revista Saó Vicent Boscà. Perquè una democràcia de qualitat ha d'augmentar la quantitat i la qualitat de la participació, ha d'incentivar la responsabilitat política dels ciutadans i ciutadanes, ha de possibilitar el dret de decidir cada un dels aspectes de la vida de les persones i dels pobles.

Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià


dilluns, 22 d’octubre de 2018

Cims per la llibertat: el Garbí

Dimecres 17 d'octubre de 2018. Un any i un dia que Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i diputat al Parlament de Catalunya, són injustament en presó. Convocatòria d'urgència responent a la crida 'Cims per la llibertat' que s'ha fet arreu del Principat i en alguna muntanya mallorquina. El nostre col·lectiu crida a pujar al Garbí, l'emblemàtica muntanya de la serra Calderona des d'on s'albira, en dies clars, quasibé tot el País Valencià central. Un cim per als amants del ciclisme i la natura, a un tir de pedra de la capital i on conflueixen el Camp de Morvedre, el Camp de Llíria i l'Horta. Ens hi apleguem una trentena d'homes i dones en una vesprada límpida que les pluges dels dies precedents han deixat neta i frondosa per demanar la llibertat dels presos i les preses, els processats i els exiliats per aquest estat demofòbic, per demanar la llibertat del País Valencià. Amb el Garbí –ens conjurem– comencem una sèrie de pujades a cims i muntanyes emblemàtics del país per reclamar la llibertat, per estendre la solidaritat entre valencians i valencianes, per lligar els llaços de la dignitat que ens faran teixir la gran xarxa que el país –és a dir, tots i cada un de nosaltres– necessita. I ací unes quantes instantànies de l'acte.







dissabte, 6 d’octubre de 2018

Per un octubre valencià combatiu


Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.
Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un espectacle d'incivilitat que es repeteix any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però, amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.
Amb tot, esperem que la hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària de les esquerres.
Manel Rodríguez-Castelló
[Publicat a llibertat.cat el 24 de setembre de 2018.]