Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes,
generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si
hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»).
L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà
menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no
meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya,
esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país.
Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els
valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps
de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o
desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i
en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots
els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre
encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any
de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada
marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que
la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a
resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre,
el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a
rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la
bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg
regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera
oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots
els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta
set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País
Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat
arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la
causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el
govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens
innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme.
S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu
dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules
que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els
qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només
saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a
la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de
setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera
el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i
un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi
prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir
una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els
carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant
i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic
objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista
del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben
mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per
l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i
acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa
perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.
Per tot plegat no deixa de ser
preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el
rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la
vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó
cívica» del dematí (un espectacle d'incivilitat que es repeteix
any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o
globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat
de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de
contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la
manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar
ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li
ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal
anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida
i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del
PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces
del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica
en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del
balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta
zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar
aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre
en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del
Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem
guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i
civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els
botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les
castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un
mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però,
amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització
dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències
democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta
«processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en
voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.
Amb tot, esperem que la hipòtesi
de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre
dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es
dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre,
que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària,
ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió,
seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més
col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra
cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de
plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les
forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més
just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes
particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de
l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de
cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia
ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys,
d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del
9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la
manifestació unitària de les esquerres.
Manel Rodríguez-Castelló
[Publicat a llibertat.cat el
24 de setembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada