Unes 300 persones es concentren a Castelló

Malgrat que la primera (i exitosa per a la nostra sorpresa) piulada parlava d'un parell de centenars de concentrats a la plaça de Maria Agustina, davant la Subdelegació del Gobierno, la ponderació posterior sobre el nombre dels assistents, sense pretensions d'exactitud matemàtica i establerta a ull i amb l'intercanvi de parers amb companyes i companys, n'apujava el càlcul en més d'un centenar d'ànimes animoses. Siga com vulga, una xifra a tenir molt en compte per la urgència amb què la Plataforma pel Dret a Decidir de Castelló havia mogut la convocatòria i tenint en compte el que teòricament costen les mobilitzacions dels valencians. Diem teòricament, perquè si una cosa demostra el bonic acte d'ahir a Castelló de la Plana, és una cosa que ja hem assenyalat en les nostres assemblees: que la gent té, tenim, ganes de lluitar, que ens en sobren motius, que estem farts d'aquest Estat i d'aquest estat de coses. Només cal (i no és poc, certament) organitzar-se, és a dir, reflexionar, debatre, marcar-se objectius, treballar amb esforç i alegria.
El que al principi, doncs, semblava una lacònica concentració més de quatre gats, va anar animant-se de mica en mica, fins i tot amb la novedosa presència d'un parell o tres de rogles de joves, de joves-joves volem dir. Els cinc del Manifest que hi vam anar des de València vam desplegar de seguida la pancarta i això va ser com oli en un cresol. Sembla mentida la força que pot tenir una pancarta: situar un focus d'atenció, dibuixar unes paraules ("Solidaritat amb Catalunya en defensa de la democràcia"), alçar una barricada simbòlica, animar el crit. I així fou com van començar els crits: "Llibertat presos polítics!", "Solidaritat amb Catalunya!". La pancarta era a més motiu fotogràfic i alguns dels manifestants hi posaven per a la posteritat en franca germanor. Un goig, una protesta tranquil·la i ferma (com al cronista li sembla en general la gent de les comarques de Castelló), una alegria de trobar-nos junts colze amb colze compartint aquest viatge, un impuls que és capaç d'ofegar tants motius per a la tristesa i la impotència com ens assetgen dia a dia, com ens provoquen els sàtrapes del poder i els seus sequaços. I dels crits, a la cançó. L'amic Maties Segura (amb Rafa Xambó els combatius cantants de les assemblees universitàries de mitjans setantes), a qui no veia des de feia anys i panys, em proposa de cantar L'estaca, i així fem a dues, a tres, a deu, a desenes de veus agermanades pel record de les lluites compartides, per tantes derrotes amargues, per tantes esperances entrevistes. Més amics, coneguts i saludats: l'incombustible i imprescindible Vicent Pitarch, el Toni Royo d'Acció Cultural, el poeta irredempt Antoni Albalat, i amics d'ara mateix, l'actor Miquel Àngel Prades, de Vilafranca del Maestrat, i la seua dona terrassenca, una petita família del Raval de Barcelona membres dels Comitès de Defensa de la República del seu barri originària de Castelló i que s'emocionen quan els expliquem que l'1 d'octubre nosaltres també vam ser a Barcelona, en una escola del Raval precisament. Intercanvi de números telefònics i comptes de Twitter ("Nosaltres estem molt ben organitzats", em diu la dona, "som la gent del poble, la d''Els carrers seran sempre nostres!'". Entesos a la primera).
Al cap d'una hora la concentració va disgregant-se amb la mateixa calma i tenacitat, aquella tranquil·litat d'estar com al saló de casa de la gent de Castelló que fa inútil fins la presència discreta d'algun municipal en algun racó de la plaça. Més intercanvis d'adreces abans de plegar amb cura la protagonista de la nit, la pancarta del Manifest, per desar-la a la motxilla. Informació per als darrers contertulis: estem preparant a València una mobilització per a la propera setmana. Somriures de complicitat. La lluita continua. I ja al cotxe, entre nosaltres tres, la consciència de la botella mig buida ens diu que potser hi hauria calgut –sempre cal en aquesta mena d'actes– la megafonia, la paraula, els deures per emportar-se a casa, la propera fita, el repte ben dibuixat, la propera passa a fer. I la botella mig plena ens l'anem bevent de tornada a València amb el bon gust de boca dels moments viscuts en tranquil·la plenitud. Demà més. I sempre.

 

[I LES FOTOS QUE SEGUEIXEN, GENTILESA DE C. GUZMÁN]