LONG WALK HOME
1
Jo no soc un poeta i això no és cap poema
que brolla de les deus secretes de la llengua.
No; a tot estirar, jo intente recollir
el batec de les veus que pugen del carrer,
aquells crits i el desig que clama llibertat,
ja n'hi
ha prou, ni un pas enrere, volem ser
la cançó compartida, el somni irrenunciable,
un poble viu i múltiple que resisteix encara.
Perquè sí: resistència,
aquest és el gran mot,
el nom que ens agermana amb tot de dones i homes
a través d’anys i panys i de tots els paranys.
En nosaltres ressona el crit dels segadors,
dels qui varen lluitar contra tots els Borbons,
i dels antifranquistes i dels seus successors.
Nosaltres som la pell d’un somni que allibera.
I, sí, sí: resistència
és el nom, resistents.
2
I ens van dir això és per fi la democràcia,
podem parlar de tot sense cap violència.
Podem somiar en tot, cap somni no està exclòs.
També ens van dir tenim un projecte comú,
lliurement podeu viure des de la vostra escola
la llengua mil·lenària i la vostra cultura
arreu reconeguda de treball i d’esforç.
I ens va dir tantes coses que vam voler-nos creure
que la nit escampava i la pluja i els llamps.
Però la llum mostrava poc a poc la brutícia,
l’engrut, la pols, el sutge, la ronya que s’hi
arrapa.
Si diem consultem per reformar l’estat,
ens omplin de bastons i de tots els atacs,
de burles i d’escarnis, de mentides i enganys.
Si diem en veu alta volem una República,
no volem monarquia ni aquesta ni cap altra
i menys encara aquesta imposada per Franco,
l’assassí dels coloms i del garrote
vil,
el botxí de les roses i la llengua que ens parla,
riuen sense vergonya i es pixen en l’arena
on un dia jugàvem i elevàvem castells
que l’onada besava amb la ginesta en flor.
Si els hi dèiem volem una justa justícia,
ens envien Lamela, Lesmes o el gran Llarena,
que troben violència, causa de rebel·lia
en qui anima la gent a marxar cap a casa.
I les nostres paraules es perden en un pou
d’odi planificat, de menyspreus i de ràbia.
Amb tot, seguim avant com l’home que retorna,
malgrat la nit, a casa. El camí s’ha fet llarg.
Recorda la cançó Long
Walk Home i taral·leja encara:
Last night I stood at your… ‘Bove me the
same night sky…
In the distance I could see the town where I
was born...
El camí s’ha fet llarg i l’home està cansat.
Pro amb tot l’abatiment i la foscor regnant
l’home alça els ulls i troba en els estels
llunyans
forces de nou i guies per retornar a casa,
Long Walk Home,
endavant. Long Walk Home,
que la mar
ens espera i la sorra, la muntanya, els amics,
els llibres i les flors, soldats d’aquesta
brega.
3
Les
armes són els cants, les armes són les lletres,
les
armes són els cors, les armes són el somni
d’un
poble que camina tot i que l’empresonen,
que
l’empaiten i encerclen amb jutges, policies,
colps
de porra, tertúlies, diaris i ministres.
La
iaia porta el nen, la jove l’estimat,
i
la vida flueix, la mar i el riu flueixen
i
alcem els ulls cansats als estels que ens empenyen:
Do’nt
give up, no et rendeixes, Junqueras i
Cuixart,
Long
Walk Home, Rull, Turull, Bassa,
Sànchez, Romeva,
Serret,
Forn, Forcadell, Rovira i Punsetí,
Do’nt
give up, Puig, Comín, Puigdemont,
Gabriel,
Valtònic
i Hasél, titellaires, Carrasco,
alcaldes
i alcaldesses, bombers, mossos d’esquadra,
Long
Walk Home, tots aquells, més de mil
quatre-cents,
que
també han patit o pateixen la tralla.
Sota
els ponts turbulents i entre l’aigua agitada
el
riu sempre flueix. No
esteu sols, no estem sols,
que
tot comença encara i trobarem la riba,
resistiu,
resistim, i arribarem a casa.
Manuel Molins
[València,
22-23. 08. 2018]
aís
Valencià, 20 de desembre de 2018 
