Cims per la llibertat: el Garbí

Dimecres 17 d'octubre de 2018. Un any i un dia que Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i diputat al Parlament de Catalunya, són injustament en presó. Convocatòria d'urgència responent a la crida 'Cims per la llibertat' que s'ha fet arreu del Principat i en alguna muntanya mallorquina. El nostre col·lectiu crida a pujar al Garbí, l'emblemàtica muntanya de la serra Calderona des d'on s'albira, en dies clars, quasibé tot el País Valencià central. Un cim per als amants del ciclisme i la natura, a un tir de pedra de la capital i on conflueixen el Camp de Morvedre, el Camp de Llíria i l'Horta. Ens hi apleguem una trentena d'homes i dones en una vesprada límpida que les pluges dels dies precedents han deixat neta i frondosa per demanar la llibertat dels presos i les preses, els processats i els exiliats per aquest estat demofòbic, per demanar la llibertat del País Valencià. Amb el Garbí –ens conjurem– comencem una sèrie de pujades a cims i muntanyes emblemàtics del país per reclamar la llibertat, per estendre la solidaritat entre valencians i valencianes, per lligar els llaços de la dignitat que ens faran teixir la gran xarxa que el país –és a dir, tots i cada un de nosaltres– necessita. I ací unes quantes instantànies de l'acte.

 

Per un octubre valencià combatiu

Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.

Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un espectacle d'incivilitat que es repeteix any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però, amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.

Amb tot, esperem que la hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària de les esquerres.

Manel Rodríguez-Castelló

[Publicat a llibertat.cat el 24 de setembre de 2018.]

8 setembre: concentració a Dénia en solidaritat amb Catalunya

Pel present i futur de l'Horta recuperem la Punta

Xarrada de Joaquín Urías al Centre Octubre

Sopar solidari a Benimaclet

Presentem el col·lectiu i el manifest a Elx

Crida pel finançament valencià

Avui fa 7 mesos que van empresonar els Jordis

Avui, quan es compleixen set mesos que Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i actual diputat de Junts per Catalunya, van entrar a la presó acusats falsament de rebel·lió (delicte que implica forçosament l'ús de la violència). Avui aquestes persones honestes i de pau, que es van deixar la pell perquè la revolució democràtica de Catalunya transcorregués sempre dins els límits de la pau, la no-violència, la civilitat i el respecte escrupolós per les normes democràtiques, es troben injustament tancats a la presó de Soto del Real. Avui, una vegada més, contra el mur rabiós de la injustícia alcem la força de la solidaritat. Cauran les muralles de la repressió i tornaran a obrir-se les àmplies alberedes de la llibertat per a vosaltres i per als nostres pobles.

9 raons per la llibertat dels 9 presos polítics catalans

1. Un pres polític és algú que és privat de llibertat, a la presó o detingut d'una altra forma (sota arrest), a causa de les seues idees i per haver intentar portar-les a la pràctica, sense haver comès cap delicte tipificat, sinó perquè aquestes idees suposen un desafiament per al sistema polític establert, siga aquest de la naturalesa que siga.

2. La majoria de presos polítics han desenvolupat la seua activitat mitjançant mètodes pacífics i democràtics.

3. La presó per motius polítics és una violació dels drets humans de llibertat de consciència i expressió.

4. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull són presoners polítics de l'Estat espanyol tancats perquè han lluitat per la independència de Catalunya per vies pacífiques i democràtiques i complint el mandat per al qual van ser elegits.

5. Els presos i preses polítics catalans són persones decents, honrades i pacífiques. Són acusats de rebel·lió, delicte inexistent en absència de violència.

6. El jutge que els manté en presó no ha aconseguit acreditar tampoc el delicte de malversació de què se'ls acusa. El mateix Govern espanyol afirma que l'1 d'octubre no es va pagar amb diners públics.

7. Ni a Bèlgica, ni a Alemanya, Suïssa o Escòcia han entregat els altres acusats dels mateixos delictes que són a l'exili. L'euroordre del jutge espanyol s'ha demostrat en aquests països mancada de tot fonament jurídic.

8. Tots ells són, a més, presos preventius tancats a més de 600 quilòmetres de casa amb la indissimulada voluntat de castigar-los doblement i també les seues famílies i amics.

9. Són presos i preses per ordre d'un jutge, Pablo Llarena, que ha explicitat la seua manca d'imparcialitat en els informes jurídics que ha emès i en els quals arriba a incloure's en la primera persona del plural («la estrategia que sufrimos»). Perquè no es pot ser part i jutge alhora.

· · ·

Estrela Roja. Manel Rodríguez-Castelló

ESTRELA ROJA

                   Al grup de dolçainers i tabaleters d'Estrela Roja
                       de Benimaclet en el seu 25è aniversari.


Sentíem els tabals
percudint els miralls de l'alba,
l'esquinç de la xirimita
pujant als cims amb perfums de rosa blanca.
Les mans que forgen i llauren
havien fet dolça la fusta de l'arbre
i tornat música del vent
les melodies de l'aigua i les canyes.
El crit indòmit, a ritme d'onada
nascut en sorrals de mar fonda,
ens convoca a la plaça
contra obscurs maleficis
ordits en paranys de por i recança.
Voleiaven estels d'antic combat
que agermana el foc amb la dansa,
la cullera i el plany, les nits a la llàntia,
el fruit de l'anhel
amb el pou
i la terra amb la saba.

Com el cor de la magrana
i un pa crescut amb llevat de paraules,
espenta horitzons
a força de puny i claredats d'alba,
aixeca esbarts i muixerangues
amb la tenacitat
de braços i cames que no es cansen
mentre brilla en el cel
la roja estelada
i dolçaina i tabal
revifen el cant, la lluita i la dansa.
És un poble unit per fi
en ferma llavor d'esperança.

Manel Rodríguez-Castelló 

(València, 23 de febrer de 2015. Publicat a Estrela Roja de Benimaclet, Editorial Denes S. L., Paiporta, octubre 2016)  

Manifestació del 25 d'Abril

… I vam aportar la nostra alegria a l'onada groga de solidaritat i vam escampar els ecos de les nostres veus pels carrers de València, sumats a molts altres companyes i companyes de lluita, en un exercici de dignitat i memòria… La història continua i continuarà cap a noves fites.

I en aquest enllaç un reportatge en vídeo de la manifestació d'ahir realitzada pel company Rafa Pla:
 

http://alteritat.net/r/

Gregal groc. Josep Mir

GREGAL GROC

Tempestuosa avarícia del dia.
Rancúnia incontinent, malignitat
D'un oratge fosc i cavernós:
Ciclop monstruós i cec.

El brancam commogut serra, tanmateix, l'hàlit de la llum
I calla el secret aspre de l'escorça.
El temps es dol d'ésser temps:
Irat flux interminable.

Els segles s'arrapen als meus braços
I cride en les fredes mudances
De la nívia selenitat insomne
L'angoixa agra que m'incendia la gola.

Torna i torna el temps,
Giragonsa de la lluna,
Joguina de vori.

I ara m'inundeu de veus
Quan la tempesta esbojarrada
Em plou a sobre
Les seues agulles de por.

Torna i torna el temps,
Giragonsa de la lluna,
Joguina de vori.

Demà, però,
Quan m'allibere el lluent
Dels matins de nacre
Us besaré les galtes.

                                            (per la llibertat de les preses i els presos polítics,
                                            pel retorn dels exiliats.
                                            Solidaritat amb Catalunya)

Josep Mir 
(Mislata, 25 d'abril de 2018) 

 

Ja som un col·lectiu i convoquem a la Manifestació 21A

Les companyes i companys que hem estat treballant aquests darrers mesos des de la proposta fundacional del Manifest hem decidit constituir-nos en col·lectiu amb el nom 'Solidaritat i República País Valencià' i el logo que apareix en el cartell que hem improvisat per a la manifestació del dissabte 21 d'abril. En aquesta manifestació formarem un bloc amb la gent de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i tota la gent que s'hi sume, un bloc de color groc, el color de la solidaritat. A partir d'ara hem de fer créixer la solidaritat arreu dels nostres pobles i comarques i òbviament del cap i casal, hem de fer créixer el debat i els projectes per un País Valencià més solidari, més republicà, més sobirà. En les mans de tots i totes hi ha la possibilitat d'avançar cap a un país més lliure i més just. De sumar.

Centenars d'assistents a la concentració del 15A

Diversos centenars de persones es van concentrar ahir diumenge 15 d'abril a l'Estació del Nord de València responent a la convocatòria que vam fer ('El País Valencià amb la democràcia i la llibertat. Solidaritat amb Catalunya. Llibertat preses i presos polítics') i que comptà amb el suport de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Escola Valenciana, Estrela Roja de Benimaclet, Amigues i Amics de la Universitat Catalana d'Estiu i l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d'Alcoi. D'èxit podem qualificar la mobilització, no només per la quantitat de gent que s'hi va aplegar (aspecte òbviament sempre millorable) sinó per l'eficàcia organitzativa i el bon ambient que s'hi va respirar. També cal destacar el ressò mediàtic aconseguit i que ens ha d'ajudar a fer més i més visible la nostra solidaritat amb el poble de Catalunya i la seua revolta democràtica per la consecució de la República Catalana i a escampar més i més el compromís amb el País Valencià. Vilaweb, ara.cat, El Temps, Llibertat.Cat, El Nacional.cat, Nació Digital, TV3, entre d'altres mitjans, en van informar àmpliament. La presència i ressò de l'acte també va ser molt intens a les xarxes socials.
Després de deu minuts llargs d'un impressionant silenci, el crit "Llibertat Presos Polítics!" va ser intensament repetit pels assistents a l'acte. Vam llegir després la Declaració Abril 2018, el text de la qual podeu llegir ací, mentre la gent aplaudia i cridava algunes consignes en els moments més àlgids del discurs. Amb la cantada de L'estaca i la interpretació de La Muixeranga d'Algemesí, ambdues peces executades pel grup de dolçainers i tabaleters de Benimaclet Estrela Roja, va cloure l'acte, on es van veure, a més a més de les habituals, moltes cares noves, i es van arreplegar més de 50 signatures a favor del Manifest. A destacar també l'eficàcia visual dels cartells que hi vam enlairar, els llaços grocs (els grans i els de portar damunt) i la presència de gent de la Marina amb la qual vam confraternitzar. Ara hem de preparar bé la nostra presència, dins un ampli bloc solidari, republicà i sobiranista, en la manifestació del proper dissabte 21 d'abril, i amplificar la lluita contra la repressió, per la llibertat immediata de les preses i presos polítics i el lliure retorn dels exiliats, per la llibertat d'expressió, la deriva autoritària de l'Estat i la defensa de les llibertats i la democràcia. Des de baix, empenyent amb força!

 

[FOTOS DE CRISTINA GUZMAN]

Enllaços

Vilaweb

ara.cat 

El Temps 

No sé fer poesia. Francesc Mompó

NO SÉ FER POESIA

No sé fer poesia, ja no puc fer-ne,
he esbatanat els fulls dels diccionaris
que s'empolsegaven als vells prestatges
de l'entrecuix de la covardia,
he provat d'esporgar les paraules
que estructuren la gramàtica del dolor.
No n'he trobat, s'han avergonyit del poeta,
un blanc lluent cobreix el silenci
de tots els rostres de la neutralitat.
No sé fer poesia, ja no puc fer-ne,
només trobe en aquells sécs del paper
les deus d'on brollen els dicteris
que omplen els bassals de la ràbia,
aquella semàntica arestada i cantelluda
que descús les vores de la por.
No sé fer poesia, ja no puc fer-ne,
tots els substantius van en processó
a la plaça del poble,
als llavis del poble,
als braços del poble.
Ja no puc fer poesia,
ja creix en el crit del poble.

Francesc Mompó

Els nostres fonaments. Miquel De Renzi

[Obrim amb aquest poema de Miquel De Renzi una sèrie que titulem 'Poesia per la Solidaritat'. Animem a tots els i les poetes a participar-hi. Envieu-nos els vostres poemes.]


ELS NOSTRES FONAMENTS

Del que teníem, què ens en resta?
Terra i paraula, paisatge i color,
i, per damunt de tot,
nosaltres i la nostra voluntat.
Que el desordre del seu vent
no anorreï tanta claror!
Amb aquests carreus
bastirem la casa comuna.

Miquel De Renzi

Declaració Abril 2018

EL PAÍS VALENCIÀ AMB LA DEMOCRÀCIA I LA LLIBERTAT.

SOLIDARITAT AMB CATALUNYA.

LLIBERTAT PRESES I PRESOS POLÍTICS

Estem vivint els últims anys un procés de degradació democràtica sense precedents des de la mort de Franco. A mesura que s'han desvelat més i més casos de corrupció, molts dels quals afecten el PP i altes institucions de l'Estat, i s'han endurit més i més les condicions de vida de la ciutadania s'han incrementat els atacs a les llibertats, en primer lloc a la d'expressió. Hem vist vulnerats molts dels drets que defineixen un estat democràtic: treball, habitatge digne, educació i sanitat de qualitat, pensions justes, informació veraç... Tot això no hauria estat possible sense el control implacable de l'aparell judicial, amb jutges afectes nomenats a dit i institucions com el Tribunal Constitucional o el Suprem que dicten sentències a partir de directrius polítiques i cada dia més desautoritzats internacionalment, com ho demostren recents informes d'Amnistia Internacional, Human Rights Watch o de l'Alt Comissariat de l'ONU per als Drets Humans. La separació de poders necessària en un estat de dret ha desaparegut a l'Espanya dels nostres dies. El diàleg i el debat polític hi han estat substituïts per la persecució judicial a partir de la invenció de delictes, com el de rebel·lió sense violència, que desmenteixen jutges de Bèlgica, Suïssa, Gran Bretanya i més recentment, en el cas del president Puigdemont, d'Alemanya. Les mentides ordides amb la complicitat dels mitjans de comunicació afectes al règim i dependents d'ell van quedant a poc a poc al descobert a ulls d'Europa i del món. Han pretès justificar la violència desfermada contra el poble de Catalunya a partir sobretot del referèndum de l'1 d'octubre perquè prèviament han estimulat per terra, mar i aire la catalanofòbia i la causa general contra l'independentisme republicà i les seues legítimes, pacífiques i democràtiques aspiracions. En aquest sentit no han dubtat de vulnerar la pròpia Constitució amb l'aplicació de l'article 155, un colp d'estat en tota regla contra els principis constitutius de l'Estat. L'única resposta que Catalunya ha rebut a la seua voluntat majoritària reiteradament expressada a les urnes han estat multes, pallisses, insults, presó o exili i el segrest impune de les institucions d'autogovern. L'escalada de la repressió, amb Catalunya com a excusa necessària per a encobrir la corrupció sistemàtica, la crisi d'una monarquia inviable que ha disciplinat tots els poders de l'estat al servei del partit en el poder i un col·lapse generalitzat del règim nascut en 1978, s'ha estès arreu. A més dels presos polítics Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull i els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Borràs, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira, segons un informe d'Òmnium Cultural, hi ha hagut més de 20.000 sancionats o investigats per exercir les seues llibertats en 2017. Citem, a tall d'exemple, la censura d'una obra d'art, el segrest d'un llibre, la causa oberta contra el Major Trapero i altres comandaments dels Mossos d'Esquadra, l'empresonament d'uns titellaires a Madrid, la investigació sobre docents a Catalunya, la vulneració del dret de manifestació a Reus, les agressions feixistes que sovint no són ni tan sols investigades, la persecució de feministes a Valladolid o les càrregues policials a Múrcia i Catalunya. Adur, Jokin i Ohian, els xavals d'Altsasu, porten 517 dies en presó preventiva per una baralla de bar; el raper mallorquí Valtònyc ha estat condemnat a 3 anys i mig per les seues cançons; Cassandra Vera, processada per uns acudits a Twitter; el cantant Pablo Hasél, condemnat a 5 anys de presó per les seues cançons; Cristina Fallarás, multada per la Llei Mordassa per manifestar-se; Mercè Alcocer, multada per exercir el dret a la informació; César Strawberry, condemnat a 1 any de presó pels seus tuits; Helena Maleno, jutjada per salvar vides a la Frontera Sud; Jordi Pesarrodona, comediant imputat per protestar; els sindicalistes Andrés Bódalo, del SAT, i Ermengol Gassiot, de la CGT, han rebut represàlies i alguns altres anarquistes continuen en presó. 

En els últims dies Tamara Carrasco, de Viladecans, ha estat detinguda acusada de «terrorisme» per la seua participació en actes de protesta. L'acusació per delictes de terrorisme ja s'ha fet extensiva a les activitats i al conjunt del moviment dels Comitès de Defensa de la República.

Des del final de la guerra i el franquisme, amb la persecució despietada de republicans i antifeixistes, doncs, la repressió no havia estat tan generalitzada. Avui, l'endemà de l'aniversari de la proclamació de la II República, volem retre homenatge a tots els represaliats d'aquella barbàrie i a les víctimes del feixisme de la transició i els anys posteriors, en especial als joves valencians Miquel Grau i Guillem Agulló.

Al costat de la repressió i l'atac a les llibertats, hem assistit estupefactes al rescat públic de negocis privats irresponsables com els de la gran banca o d'empreses fracassades com el Castor de Florentino Pérez o a la construcció d'AVEs que no van enlloc (mentre es manté en la indigència els serveis ferroviaris de rodalies i proximitat valencians o el corredor mediterrani) o al finançament fraudulent de campanyes electorals del PP (mentre es buida la vidriola de les pensions) gràcies –ara ho sabem– a grans fastos com els que s'organitzaven fins fa poc al País Valencià. El règim nascut el 1978, amb el rei Felip VI al capdamunt i les altes instàncies del poder de l'Estat, fidels continuadores d'un franquisme mai no del tot qüestionat, ha entrat en crisi potser irreversible.

El País Valencià no pot restar passiu davant la vulneració constant de drets i llibertats perquè són també els seus, i si vol avançar cap a una democràcia de més qualitat i aprofundir en el seu autogovern. El silenci o la indiferència del País Valencià fóra, a més d'humanament i políticament reprovable, una irresponsabilitat de greus conseqüències per a la nostra salut com a poble i la defensa democràtica dels nostres drets i interessos. Per això, des de la necessària solidaritat amb Catalunya, fem una crida a la mobilització i l'organització de la ciutadania, en especial dels treballadors i treballadores i dels sectors més desfavorits del nostre poble, perquè des de la resistència pacífica, democràtica i no-violenta es pose dempeus per defensar les llibertats i els drets democràtics, contra totes les formes de repressió, l'abús autoritari del poder, l'alliberament de les preses i presos polítics i el lliure retorn d'exiliades i exiliats.

Avancem des de la base cap a un procés de ruptura democràtica, cap a la república i l'autodeterminació. Visca el poble treballador! Visca el País Valencià! Visca els Països Catalans!

País Valencià, 15 d'abril de 2018

Solidaritat amb Catalunya

en defensa de la democràcia

manifestsolcat@gmail.com

https://solidaritatambcatalunya.blogspot.com.es/

Concentració el 15 d'abril a l'Estació del Nord de València

Coincidint amb la gran manifestació que les diverses entitats cíviques i sindicats aplegades en la plataforma Espai Democràcia i Convivència han convocat a Barcelona per al diumenge 15 d'abril, també nosaltres estem organitzant per al mateix dia a les 13.00 h. una nova concentració a l'Estació del Nord de València en solidaritat amb Catalunya, en defensa de la democràcia i per la llibertat de les preses i presos polítics. Ací teniu el cartell preparat per a l'ocasió. En les mans de totes i tots està moure la solidaritat entre més i més ciutadans del País Valencià, no només per una qüestió de fraternitat amb el poble germà de Catalunya i de suport a la seua lluita per la República Catalana, sinó perquè els valencians i valencianes necessitem aprofundir en la qualitat d'una democràcia avui greument amenaçada per l'Estat per poder aspirar a majors quotes de llibertat i de justícia social en el camí de la nostra pròpia autodeterminació. Entenem la solidaritat, doncs, en els seus efectes immediats, simpàtics diríem, de confraternització i de lluita, de defensa conjunt dels drets democràtics, però també com un pas necessari en la construcció de la pròpia llibertat. I, Fuster dixit, totes les llibertats són compatibles (o una cosa així), és a dir, solidàries. Salut, Solidaritat i República, tres bells femenins!

AMB EL SUPORT DE:

· PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR  ddecidir@gmail.com  www.peldretadecidir.cat/

· ESCOLA VALENCIANA  institucional@escolavalenciana.org  www.escolavalenciana.org

· ASSOCIACIÓ CULTURAL AMICS DE JOAN VALLS I JORDÀ
amicsjoanvalls@gmail.com
http://amicsdejoanvalls.blogspot.com

· ESTRELA ROJA DE BENIMACLET
info@benimacletentra.org
www.benimacletentra.org

· ASSOCIACIÓ D'AMICS I AMIGUES DE LA UNIVERSITAT CATALANA DE PRADA

https://blocs.mesvilaweb.cat/anmonbar/?p=130970

Creix la solidaritat del País Valencià amb Catalunya

Unes instantànies. Les dues primeres a Dénia, ahir 27 de març. Vegeu en la segona d'elles com la nostra pancarta va replicant-se, cosa que ens ompli d'orgull. La tercera foto correspon a la concentració que va tenir lloc a Alacant també ahir. I l'última, les Torres de Serrans en una imatge històrica, amb el llaç groc sobre fons negre. Des d'ací trobem oportuníssima l'acció, encara que la pancarta ha estat ràpidament despenjada, i animem a pensar i executar accions similars en d'altres punts del país. L'enhorabona per la iniciativa, siga qui siga que l'haja realitzada. Avant, a fer créixer l'onada solidària arreu del país, amb fermesa, continuïtat i imaginació.