Cims per la llibertat: el Garbí

Dimecres 17 d'octubre de 2018. Un any i un dia que Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i diputat al Parlament de Catalunya, són injustament en presó. Convocatòria d'urgència responent a la crida 'Cims per la llibertat' que s'ha fet arreu del Principat i en alguna muntanya mallorquina. El nostre col·lectiu crida a pujar al Garbí, l'emblemàtica muntanya de la serra Calderona des d'on s'albira, en dies clars, quasibé tot el País Valencià central. Un cim per als amants del ciclisme i la natura, a un tir de pedra de la capital i on conflueixen el Camp de Morvedre, el Camp de Llíria i l'Horta. Ens hi apleguem una trentena d'homes i dones en una vesprada límpida que les pluges dels dies precedents han deixat neta i frondosa per demanar la llibertat dels presos i les preses, els processats i els exiliats per aquest estat demofòbic, per demanar la llibertat del País Valencià. Amb el Garbí –ens conjurem– comencem una sèrie de pujades a cims i muntanyes emblemàtics del país per reclamar la llibertat, per estendre la solidaritat entre valencians i valencianes, per lligar els llaços de la dignitat que ens faran teixir la gran xarxa que el país –és a dir, tots i cada un de nosaltres– necessita. I ací unes quantes instantànies de l'acte.

 

Per un octubre valencià combatiu

Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.

Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un espectacle d'incivilitat que es repeteix any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però, amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.

Amb tot, esperem que la hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària de les esquerres.

Manel Rodríguez-Castelló

[Publicat a llibertat.cat el 24 de setembre de 2018.]